Marató de Sevilla. A la tercera va la vençuda.

La història de la meva marató de Sevilla comença a finals de setembre quan amb la família decidim que l’aprofitarem com a excusa i marxarem a passar un cap de setmana llarg per terres andaluses, així és que amb molt temps d’antelació faig la inscripció i començo a preparar la planificació de l’entrenament. Una planificació efectiva, malgrat les "comilones de Nadal" entre mig (jejeje), ja que conforme anaven passant els dies em trobava realment bé, i molt ben planificada, valgui la redundància, fins tres setmanes abans de la marató.

A partir d’aquesta data la cosa es comença a torçar una miqueta, doncs a la tirada dominical d’aquella setmana començo a notar unes molèsties a l’aquiles derivats d’una sobrecàrrega al soli, molèsties que en lloc de remetre van a més. Malgrat això quinze dies abans faig la Mitja Marató de Tortosa acabant-la amb marca personal i amb una bona dosis de moral de cara a la marató. Però l’aquiles i el soli segueixen fent la guitza, pel que decideixo parar uns dies i aprofitar per anar a veure a l’amic Arnau a veure si em podia fer un “apaño”.  

I així arribem a la setmana de la marató, amb poc més de uns 60 kms acumulats en les darreres dues setmanes i amb la incertesa de saber com respondrà el taló el dia de la cursa.

Dijous marxem amb la família cap a Sevilla, prèvia paradeta a Còrdova per fer nit i visitar la Mesquita i el barri de la Judería. Divendres i dissabte aprofitem per fer turisme per Sevilla amb les visites gairebé obligades a la catedral i la Giralda i els Reals Alcàssers, un tomb pels barris de Santa Cruz i Triana i com no, tapetes i vinitos  ;-)

Diumenge em desperto d’hora (sorprenentment vaig dormir bastant bé) per acabar tots els preparatius, tants o més que els professionals  XDD, i vaig cap a l’hotel del Joan i el Jordi amb els que havia quedat per agafar un taxi per anar a l’estadi de la Cartuja. Arribem i caminada de gairebé un quilòmetre des d’on ens deixa el taxi fins al guarda-roba, i des d’allà una altra caminada fins a la sortida. Una mica d’escalfament i cadascú cap al seu calaix de sortida, el Jordi a prop dels atletes d’èlit, i el Joan i jo una miqueta més enrere. Em sorprenc perquè no estic gaire nerviós però això durarà poc ja que de seguida comencen les preguntes sense resposta (surto a 4’30” o una mica més conservador? aguantaré les molèsties? etc ..) El Joan, que també ha sortit d’una lesió a l’ísquio a les últimes setmanes, té intenció d’anar a atansar-se a les 3h10’ i em convenç per anar amb ell.

Al ritme de Highway to Hell de AC/DC es dona la sortida, una mica accidentada en els primers metres ja que cau una noia, i estem a punt de passar-li per sobre (ahir vaig llegir que al final la noia, atleta popular escocesa, va acabar quarta en 2h41’ a poc més d’un minut de la seva marca personal corrent amb el nas trencat i una costella esquinçada !!!! (enllaç a la notícia).

De seguida, abans del segon quilòmetre, veig que el Joan porta un ritme un pèl més fort del que crec que podré aguantar i poc a poc ens anem separant. Passo els primers 10K sense trobar cap grupet al qual afegir-me, uns van més lents del que m’agradaria, i d’altres més ràpids del que crec que podré aguantar. De moment la sensació és bona i les molèsties són suportables. Vaig molt còmode al ritme de creuer que m’he marcat. Arribo al 15K gaudint de la cursa i començo a buscar a la família, a la que veig passat el 18K. Son uns petits instants, però els suficients perquè suposin una bona càrrega d’ànims.

Sense adonar-me (mentida podrida, però quedava bé en la redacció de la crònica XDD) passo la MM en 1h34’ curts, a més a més ara, coincidint amb la part més lletja de la cursa, sí trobo un grupet amb el qual aniré fins ben bé el 28K. 

Al 30K arribo ben sencer, de fet, el parcial des de la MM és realment bo, gairebé igual que el dels primers 10 quilòmetres, però al 32K ja començo a veure que la cosa no serà gens fàcil i el ritme comença a decaure una mica; malgrat tot,  encara aconsegueixo fer uns pocs quilòmetres més a un ritme “bo”. A l'entrada a Plaça Espanya veig al Joan uns 150 metres davant meu i penso que si aconsegueixo arribar a la seva alçada podria suposar una bona ajuda el fet d'anar acompanyat la part final de la cursa, però com diu el refrany, a la tercera va la vençuda, i en aquesta meva tercera marató és quan fem la presentació oficial amb l’Home del Mazo (quin paio, tu, s’apunta a totes les maratons  XDD). 

Concretament al 37K. Les cames no donen per més. Bé, de fet, encara que començo a tenir símptomes de contractures, no és ben bé problema de cames. Més aviat és sensació de defalliment, d’haver-me quedat sense forces. 

Fa un temps vaig llegir un article que ho defineix perfectament:

“Allí estarás tú, solo frente a él, sin poder hacer nada, derrotado y a su merced. Sin entender por qué de repente no respondes. Pero a pesar de ello tu intentas seguir”.

Els darrers quilòmetres són un suplici. Tinc que caminar quatre o cinc vegades i cada vegada que intento córrer tinc al meu amic fotent-m’hi amb el "mazo". No sé d’on,  però aconsegueixo treure les poques forces que em queden per donar la volta a l’estadi de forma digna (no era qüestió d’arrossegar-me davant la família  XDD) i acabar en 3h16’04’’

Tot just acabar m’adono que una mica més i malgrat el defalliment, podria haver acabat amb MMP. Mirat amb perspectiva penso que gairebé millor que no ho hagués aconseguit perquè no ho hauria pogut gaudir com cal.

A la zona de les medalles trobo al Joan que finalment ha acabat en 3h12’ i fem tot el “paseillo” pel túnel de l’estadi, reposant una mica les forces, cap a la zona del guarda-roba on trobem al Jordi que ja feia estona que havia acabat (quina màquina el Jordi  :P)

Diuen que la marató és una cursa agraïda amb els prudents però cruel amb els valents. Potser sí que vaig ser una mica agosarat intentant fer marca, i més tenint en compte les circumstàncies de les darreres setmanes, però també tinc clar que si no ho intentes, no ho aconsegueixes mai :P

Ara toca pensar en la propera que serà Barcelona, on aniré a acompanyar al meu cunyat i al cosí en la seva primera marató a un ritme molt més tranquil. Serà diferent però, encara que sigui des d’una altra perspectiva, segur que també la gaudiré.