Marató de Tarragona 2015 - Una marató diferent amb sorpresa final

.

Em vaig inscriure a la marató de Tarragona, aprofitant la promoció especial de les primeres 48 hores d’inscripcions, sent conscient que només hi hauria dos mesos de diferència amb València i tant sols amb la intenció de fer “una sortideta llarga en grup”.

Després de València vaig prendre’m dues setmanes de relax actiu, fent rodatges molt tranquils. Passades aquestes setmanes, gairebé sense plantejar-m’ho i aprofitant que em trobava en un gran moment de forma, vaig començar a acumular kilòmetres arribant a fer prop de 575 kms en 7 setmanes. La majoria d’aquests kilòmetres han set rodatges, uns més tranquils i d’altres “a ritme”, i algun entrenament de qualitat, però sense la rugorositat de la planificació que vàrem portar per València. Al cap i a la fi, l’única intenció era mantenir la forma abans de començar a preparar el que serà el proper repte, la Marxa Plus dels Castells de la Segarra.

Amb aquest panorama arriba la setmana de la marató de Tarragona i comencen els dubtes. Ritme per fer entre 3h20’ i 3h30’? Sortir a 3h15’? Això ja comença a ser un ritme no tant tranquilet. I d’equipació, què? Amb guants? Manguitos? Samarreta tèrmica? ... Bé, ja ho veurem :P

Dissabte per la tarda faig els últims preparatius i vaig a dormir d’hora doncs l’endemà hem quedat a les 6:00h per marxar amb autocar. És curiós això de la nit d’abans d’una marató. Tan se val que tingui intenció de sortir a fer marca com que vagi amb la intenció d’anar tranquil, dóna el mateix que dormi a casa o a un hotel, que hagi matinat el dia abans o hagi fet una bona migdiada, faci el que faci acabo passant la nit del lloro  XDD

Diumenge marxem puntuals cap a Tarragona, amb alguna baixa d’última hora i a canvi, algun substitut. Arribem amb temps suficient per recollir els dorsals i poder anar a fer un cafè abans de canviar-nos i escalfar una mica. Fa fred, però sembla que sortirà el sol. 

Amb les baixes i altes d’últim moment i algú que arriba amb molèsties, sembla ja decidit que sortiré amb l’Arnau, el Joan Navarro, l’Isidre i dos companys de l’Ultra. Ens hem ficat al mig del grup de sortida pel que en pic comença la cursa tenim que avançar uns quants corredors que van més lents. Això fa que ens separem una mica l’Isidre i jo dels altres quatre, als que en aquests primers kilòmetres també s’afegeixen el Benet i l’Albert Nogués. Tot plegat una vintena de metres de separació que penso que m’aniran molt bé quan tingui que parar, doncs la bufeta em diu que no sap si arribarà al final sense petar abans  XD

 El ritme és bo però sense ser exigent. Deixem enrere la primera passada per l’espigó i arribem al K10 a ritme de 4’35’’/km. Enfilem la zona del polígon i el cos em demana anar una mica més alegre. Tenim la llebre de les 3h15’ uns cent metres al davant (va més ràpid del que li toca) i l’al·licient d’aquesta part de la cursa és intentar agafar-la. Ho aconseguim al K16 i anem amb el grup fins la pista d’atletisme on els passem i tirem cap endavant. Aprofitem la tornada cap al port, que és amb tendència descendent, per mantenir el bon ritme assolit i passem la MM en 1h34’. Per primera vegada penso en la marca que puc aconseguir i veig que si no defalleixo gaire puc estar al voltant de les 3h10’-3h12’. La sensació de portar la bufeta plena ha disminuït una mica així és que per poc que pugui no pararé fins el final.

Arriba la part més dura a nivell psicològic (la més dura físicament arribarà després :P) que és tornar a fer l’espigó d’anada i de tornada. Aprofitant que ens anirem creuant els que van espigó amunt i els que tornen espigó abaix, decideixo que ara l’al·licient serà buscar i saludar als companys del Km0, i així, pensant qui serà el proper que ens creuarem i saludant i animant als companys arribo al K30. Tot just ara és quan comença la part més dura del circuit i, a més a més l’Isidre, que comença a notar-se el bessó carregat, es va despenjant poc a poc. Constants pujades i baixades molt pronunciades, a les que hi ha que sumar una llarga recta interminable de gairebé dos kilòmetres d’anada i uns altres de tornada. Fa estona que ja no penso en ritmes ni en marques, només em concentro en saber patir als trams que la carretera s’enfila pit amunt i intentar recuperar quan anem pit avall.

No és fins quan arribo al K40 que m’he adono que puc aconseguir fer marca personal. Toca apretar les dents i fer un últim esforç. Entro a la recta d’arribada i miro el rellotge. Al final sorpresón majúscul. No m’ho crec. 3h05’47’’ !!

La que tenia que ser una marató diferent, tranquil.la i en grupet, ha acabat convertint-se en la marató que he aconseguit marca personal. Ara, per moltes temptacions que tingui, toca aparcar per una temporada les maratons d’asfalt i començar a pensar en muntanya.